La Montse cridava l’atenció per la seva alegria, vitalitat i generositat. Aquesta manera de ser es manifestava també en l’esport. Quan jugava a tennis, corria per tota la pista per disputar cada punt, perquè no li agradava perdre. I amb aquesta intensitat va viure la seva vida cara a Déu i els altres, conforme anà aprofundint en la seva fe. Va morir molt jove, a punt de complir els 18 anys, amb molts somnis incomplerts i moltes coses encara per fer. Però feliç d’haver viscut una vida plena prop de Déu, perquè la vida –la de cada un– és un gran torneig de partits inesperats i, amb Ell com a parella de dobles, la victòria està assegurada.
Un gran equip
La Montse neix a Barcelona (Espanya), en un pis del barri de l’Eixample. Fa les primeres passes sota la mirada dels seus pares i del seu germà Enric, un any més gran que ella.
Amb els anys, el pis dels Grases es va quedant petit per l’arribada de nous germans: Jorge, Ignacio, Pilar, les bessones Maria José i Cruz, Rosario i Rafael.
El seu pare, Manuel, treballa com enginyer tècnic industrial, mentre que la mare, Manolita, s’encarrega de la casa i cuida dels fills. Els nois estudien a La Salle, les noies van a les Dames Negres.
A principis dels anys 50, l’empresa on treballa en Manuel fa fallida i ha de buscar una altra feina. Els Grases retallen despeses a casa, venen el cotxe i les joies. Amb sacrifici, decideixen no canviar els fills de col·legi per assegurar la seva educació cristiana. Els plans extraordinaris es redueixen a l’estiueig al mar o la muntanya i alguna escapada al cinema del barri. A la Manolita li falten braços, així que aviat l’Enric i la Montse, els fills grans, s’impliquen per ajudar en la cura de la casa i dels més petits, que no se n’adonen de les estretors que estan passant.
En el seu camí familiar, vostès comparteixen tants moments inoblidables. Però si falta l'amor, falta l'alegria; i l'amor autèntic ens el dóna Jesús.
Papa Francesc
La fe cristiana del matrimoni Grases es manifesta en diversos detalls de la llar. Una de les habitacions la presideix una talla de la Mare de Déu de Montserrat que en Manuel s’ha encarregat de restaurar. Des de petits, la Montse i els seus germans aprenen dels seus pares a saludar la Mare de Déu, a fer-li un petó o a deixar-li una flor a la repisa. Per la nit els pares desgranen el rosari davant d’aquella imatge i els diumenges van tots junts a missa. Els Grases també fomenten un comportament cristià. Aquí no es menteix, expliquen als nens. Tampoc es parla malament. S’han de cuidar els llibres i els objectes personals.
Déu meu, fes-nos bons, a l'Enric, al Jorge, a l'Ignacio, a la Pilar, a la Cruz, a la Jose, a la Rosario, al Rafael i a mi.
Montse
Els dissabtes es reuneixen amb els pares en una espècie de “consell familiar”, per parlar de petites qüestions relacionades amb la casa. La Montse i l’Enric miren de fer valer la seva condició de fills grans. I, tot i que no sempre obtenen el que volen, el sentiment d’unitat entre els dos germans es va fent cada cop més gran.
Entre trenes i pilotes
Comença el batxillerat i, simultàniament, estudia solfeig i piano a l’acadèmia Guiteras. Els diumenges ajuda a la catequesi que imparteixen les religioses als suburbis de la ciutat, on molts cops hi porta llibres, joguines o llaminadures per als nens.
La Montse té un caràcter fort, molt viu. Li agrada moure’s i passar una bona estona en companyia. Creix davant dels reptes, per això li apassiona l’esport. Juga per guanyar, tot i que també sap perdre de manera esportiva. Practica el tennis i el ping-pong, i juga a bàsquet al col·legi.
Activa, amb iniciativa, decidida, oberta als reptes Senzilla , ingènua, amb opinions i reaccions vives, ràpida a rectificar Sensible i generosa, pensava en els altres i demanava a Déu per ellsSeva
Al llarg dels anys, els Grases passen les vacances a Vallvidrera, Calella i Seva, un poble de la serra del Montseny. Allà, a l’estiu, la Montse fa moltes excursions amb la família i els amics. Molts d’ells comparteixen la fe cristiana i, ja adolescents, converteixen en tradició anar a missa abans de sortir d’excursió i, en tornar, entrar uns minuts a l’església a visitar Jesús al sagrari. La Montse no fa vacances en el seu amor a Déu.
Després de Missa ens quedàvem a la porta de l'església, fent una estona de tertúlia: era el que anomenàvem la 'sobremissa'.
Mª Luisa Xiol
A Seva, la Montse gaudeix molt. Li agrada caminar, ballar i cantar. És una noia alegre i la seva alegria és contagiosa. Amb el grup d’amics puja les muntanyes dels voltants, com el Matagalls. El grup assaja durant tot l’estiu una obra de teatre a benefici de la parròquia que representen al final de les vacances davant els habitants i estiuejants del poble.
Els estudis
La Montse estudia amb tenacitat, segueix amb les classes de música i ajuda a casa. Té una intel·ligència més aviat pràctica. Aprova els tres primers cursos a les Dames Negres, però alguna assignatura se li atravessa. A principis de 1955 se li forma un diverticle al duodè que l’obliga a estar-se al llit durant algunes setmanes i la convalescència fa que perdi alguns mesos d’escolaritat. Finalment, completa el Batxillerat Elemental al juny de 1956.
Admirava la Montse, la veia forta, decidida, entusiasta. No vaig arribar a ser molt amiga, però sí bona companya. Em vaig emportar una forta impressió quan vaig tornar de vacances i vaig veure la seva esquela. Ara, alhora que li demano favors a la Montse amb tota normalitat, em sorprenc per cadascun d'ells.
Carmen Heredia
Llar
A l’octubre de 1955 la Montse va per primer cop a Llar, un centre de l’Opus Dei al carrer Muntaner. La Montse sintonitza immediatament amb l’ambient que allà es respira i comença a sovintejar el pis.
Les persones que vivien a Llar en aquell moment i les noies de la seva edat descriuen la Montse com una noia extraordinàriament alegre i molt entramaliada.
Era molt moguda, afectuosa i, sobretot, molt alegre. Una tarda que jo feia classes particulars al voltant d'una taula llitera d'una habitació, de sobte vaig sentir que la taula es movia. Amagades sota les estovalles hi havia la Montse i l'Anna Maria, que, després de la meva sorpresa, van sortir corrents sense parar de riure. Després vaig saber que la Montse estava preocupada per haver-me disgustat.
Marijé Luna
El primer dia s’apunta a classes de piano i també col·labora en les coses materials, perquè a Llar no tenen gairebé res. Passat un temps comença a assistir a una xerrada de formació cristiana i a l’estona d’oració davant el sagrari que dirigeix el sacerdot, amb el qual es pot confessar. Llar es converteix en la seva segona casa.
La Montse és ja una adolescent i la seva personalitat es dibuixa forta i clara. Cada cop es coneix millor i lluita per endolcir i atemperar el seu caràcter. Els que la coneixen bé s’adonen que està canviant. I és que la Montse ha decidit apuntar-se al gran torneig, el torneig de la vida, on es disputa el més important: la felicitat pròpia i la dels altres.
S'apunta al gran torneig
La Montse madura amb rapidesa. S’adona del molt que treballen els seus pares per tirar endavant la família i s’esforça per ajudar-los cada cop més en la cura de la casa i dels germans. A Llar comença a demanar consell per millorar. Valora més l’estudi i l’aprofitament del temps, fa catequesi a les barraques de Montjuïc, visita nens malalts a l’Hospital de Sant Joan de Déu i ajuda a recaptar fons per a la Creu Roja.
- 1
- 2
- 3
Quan la Montse em donà la notícia que el seu germà Enric volia ser sacerdot, se li saltaren les llàgrimes d'alegria.
Llegir testimoniAna Maria Suriol
Ana Maria Suriol
Amiga de la MontseVaig conèixer la Montse amb 14 anys i immediatament ens vam fer molt amigues. Gairebé tots els dies ens vèiem a la sortida del col·legi.
Era més aviat ingènua, no veia malament en les coses i tot s'ho creia amb gran naturalitat. Queia bé ràpidament per la seva senzillesa i alegria. Era molt espontània i oberta, amb un somriure molt característic. Tractava a tothom sense distinció de classe ni condició.
De vegades discutíem perquè els nostres gustos eren completament oposats i li molestava que no coincidíssim. Més tard, això ens feia riure, i així evitàvem una cosa molesta per a les dues.
La Montse era extraordinàriament sociable, li encantava anar en grup i fer molt d'aldarull. Jugava gairebé tots els dissabtes al bàsquet. Els diumenges al matí anàvem a ballar sardanes i, una vegada al mes, a Llar al recés mensual. Li agradava molt la música i cantar.
L'ambient a casa seva era senzill, es respirava un autèntic aire de família cristiana i nombrosa. Tenia molta confiança amb la seva mare. Quan la Montse em va donar la notícia que el seu germà Enric volia ser sacerdot, se li van saltar les llàgrimes d'alegria. Parlava d'ell amb gran afecte i, al mateix temps, amb respecte i admiració.
Era extraordinària per als detalls, els feia amb molta delicadesa, sempre estava pendent dels altres. Per exemple, quan estàvem massa temps soles parlant, sofria perquè sabia que la seva mare la necessitaria, o perquè algú l'estaria buscant. O quan ajudava a vestir i pentinar a les seves germanes petites: ho feia amb gust, encara que de vegades rondinava quan no l'obeïen, però en canvi procurava pentinar-les de la manera que a elles els agradava més.
Quan vàrem complir 16 anys, ens vam proposar fer la carrera d'infermera, ens semblava tenir una veritable vocació per a això. La Montse es preocupava pels que sofrien. Durant un Nadal, vam anar a visitar a una noia jove que vivia en una situació econòmica lamentable amb un tumor cerebral que li feia sofrir molt i del qual va morir. La Montse la va tenir molt present durant temps.
Es notava que tenia com punt de lluita espiritual no parlar d'ella mateixa.
Llegir testimoniCarmen Salgado
Carmen Salgado
Amiga de la MontseVaig conèixer la Montse a Llar, el gener de 1957. Per ajudar les que allà vivien, vam pintar portes, arreglàvem mobles, reparàvem aixetes... La Montse volia que a Llar tothom estigués alegre, ho passés el millor possible i gaudís. Molts cops em trucava perquè l'ajudés a portar un tocadiscos i, fins i tot, un dia, una màquina de cinema.
Li encantava preparar els ornaments per a la celebració de l'Eucaristia. En aquest encàrrec posà tot el seu amor, perquè sabia que tot allò es relacionava directament amb Déu. En començar es rentava les mans abans de tocar els objectes litúrgics que havien d'estar en contacte amb el Cos de Crist.
Procurava estalviar els diners que tenia per al tramvia o el metro i anava caminant a casa, per no haver de demanar-ho als seus pares si volia comprar un detall a algú.
Formava part de l'equip de bàsquet del Club Barcino i participava en un petit torneig, però de vegades hi anava encara que no li toqués jugar, per les seves amigues. Un dia va convidar una d'aquelles amigues, bona estudiant i bona esportista, a la meditació que hi havia a Llar. En acabar li preguntà si estava interessada a tenir direcció espiritual amb el mossèn. Quan li va dir que sí, estava molt feliç.
Un dia vam llegir juntes el capítol d'un llibre on l'autor parlava d'entrega i conformitat amb la Voluntat de Déu. Quan vam acabar, em va dir: És bàrbar aquest llibre! Veritat que és una meravella? Ho va dir amb tanta força i amb una alegira tan fonda que se'm quedà molt gravat.
Quan va demanar l'admissió a l'Opus Dei es proposà oferir a Déu tota la seva vida i amb la malaltia li arribà el moment, amb només disset anys, de convertir aquell oferiment en especialment heroic. Es notava que tenia com punt de lluita espiritual no parlar d'ella, especialment en tot el que ella pensava que feia patir als altres.
Tenia molta energia. Fèiem excusions i cantàvem a ple pulmó. La Montse anava per davant. I feia unes abraçades 'tombatives'.
Llegir testimoniSylvia Pons
Sylvia Pons
Amiga de la MontseVaig conèixer la Montse a Llar el 1957. Jo era major d'edat, tenia 24 anys i portava una vida de molta relació social. Vaig coincidir amb ella en un curs de recés i una convivència. Em cridava l'atenció veure a la Montse i les seves amigues, més petites: s'ho passaven molt bé corrent pels passadissos, jugant, parlant, explicant acudits.
La Montse era molt potent, anava per davant. Tenia molta energia. I feia unes abraçades 'tombatives'. Alguns diumenges fèiem excursions i ens agradava cantar cançons de marxa, a ple pulmó.
De vegades, com jo conduïa el cotxe del meu pare, anava a casa de la Montse a recollir-la per acompanyar-la a Llar. M'esperava a baix –hi havia molt de trànsit–, però algun cop vaig pujar a casa seva. Em cridà l'atenció l'ambient alegre de la seva família, el sarau que organitzaven els germans i com la Montse s'ocupava d'ells. La seva mare era encantadora i les dues atenien a tots.
Fes lliscar per veure més
En aquest torneig de millora diària no juga sola. A les xerrades de formació que rep a Llar aprèn a adreçar-se a Déu d’una nova manera: el descobreix com a Pare, dedica estones de conversa amb Jesús a l’oratori, intenta ser conscient de la seva presència durant el dia, va a missa sovint i busca oferir a Déu petits sacrificis com estalviar-se el tramvia o llevar-se de seguida del llit.
Les amistats de la Montse són cada cop més nombroses: el grup de Seva, el del col·legi, el del Club de Tennis Barcino, el de Llar… I els llaços d’amistat també es fan cada cop més forts. Comença a compartir amb elles allò que la fa feliç, i té especial interès per a que s’apropin més a Déu. Parla de Llar i les convida a rebre la mateixa ajuda espiritual que tant bé li fa a ella.
Tornant de les vacances d’estiu de 1956, l’Enric, el gran dels Grases, de 16 anys, anuncia a la família la seva intenció de ser sacerdot. Aquesta notícia és una de les alegries més gran que rep la Montse. Sempre s’havia mantingut molt proper al seu germà, i potser la decisió de l’Enric d’entregar-se a Déu influiria en la seva posterior vocació. A la tardor, amb 15 anys, decideix assistir al seu primer curs de recés amb dues amigues.
La Montse vol ser infermera, però és encara massa jove per poder iniciar-ne els estudis i haurà d’esperar dos anys. Per indicació dels seus pares es matricula a l’Escola Professional de la Dona, de la Diputació de Barcelona. Les matèries que s’hi imparteixen –tall i confecció, dibuix, cuina, oficis artístics– no l’atrauen especialment, però ha descobert el valor del treball ben fet i això l’anima a aprendre i a fer-ho el millor possible.
Estimats joves, només Jesús coneix el vostre cor, els vostres desitjos més profunds. Només Ell, que us ha estimat fins la mort, és capaç d'omplir les vostres aspiracions.
Joan Pau II,
Un nou horitzó
És octubre de 1957: comença un nou curs. L’Enric, acabat el Batxillerat Superior, entra al seminari diocesà de Barcelona. La Montse fa unes pràctiques d’infermeria a l’Hospital de Sant Pau.
Mesos enrere, en una conversa amb la seva amiga Rosa, ha sortit el tema de la vocació a l’Opus Dei. La reacció de la Montse és de desconcert. Amb la seva honradesa natural, ho comenta amb la seva mare i deixa d’anar a Llar per un temps. Segueix resant i buscant a la seva consciència la veu de Déu.
Ara decideix assistir al seu segon curs de recés, amb intenció d’examinar a fons quin és el pla de Déu per la seva vida. El primer que fan ella i l’Ana Maria en arribar a Castelldaura, la casa de recessos, és comprovar quin llit és el més tou i còmode. Un cop escollit el millor, la Montse es llança d’un salt al damunt i… el trenca. No és la millor manera de començar un curs de recés.
Però el cert és que seran dies decisius per a la Montse, que torna amb el desig de ser més generosa i respondre que sí al que Déu li demani. Acudeix més a la Mare de Déu, a la nit fa un petit examen de consciència i busca punts de millora. Passen les setmanes fins que, en un moment concret, comprèn que si Déu demana una entrega total, dóna la força per correspondre. La Montse comparteix les seves inquietuds amb els seus pares, que li aconsellen que ho pensi amb calma i actui amb libertat i, si ho vol, parli amb un sacerdot que coneixen, diferent del de Llar. Finalment, després de meditar-ho un temps en la seva oració personal, la Montse demana l’admissió a l’Obra. És la nit de Nadal de 1957.
S’obre un nou horitzó per a ella. El seu tracte amb Déu i la il·lusió per fer feliços als altres es converteixen en el centre de la seva vida. Des d’aleshores cuida amb més delicadesa la missa diària, les estones d’oració, la lectura de l’Evangeli, el res del rosari, les hores de classe ofertes a Déu. Es nota també en la seva creixent sensibilitat vers els altres: procura ajudar els seus pares en tot el que pot, és especialment pacient amb els seus germans, i dedica molt temps a les amigues, a les quals parla de Jesucrist. Tots noten la seva creixent alegria.
"No es pot imaginar, Pare, com n'estic de contenta i que feliç que sóc".
Montse
Així descriu l’Enric la relació de la seva germana Montse Montse amb la malaltia: “El dolor la va reptar: però ella va vèncer. A ella li apassionava el tennis i allò fou… com un partit de tennis contra el dolor. Aquest partit és sempre difícil, perquè no hi ha terme mig: o el dolor et venç o el guanyes tu. La Montse va tenir la valentia de mirar al dolor cara a cara i als ulls: tu ets el dolor –pensó– però jo… Em serviré de tu per guanyar! I convertí la seva malaltia en un instrument de corredempció“.
Un partit contra el dolor
Uns dies abans de demanar l’admissió a l’Opus Dei, la Montse comença a tenir molèsties a la cama esquerra. A casa ho atribueixen a una caiguda mentre esquiava i no li donen més importància. Però amb el pas de les setmanes el dolor augmenta i els seus pares decideixen portar-la al metge.
Les vitamines que li recepten no fan cap efecte, així que els metges li enguixen la cama per immobilitzar-la. Això no fa res més que augmentar-li el dolor i a les poques setmanes li han de treure el guix. La Montse continua un llarg periple d’especialista en especialista on ningú sap donar amb l’origen d’un dolor que es va aguditzant i li dificulta caminar. Fins que al juny de 1958 el pare de la Montse rep el diagnòstic definitiu: es tracta d’un Sarcoma d’Ewing, un càncer d’ossos propi de gent jove, molt maligne. A la Montse segurament li queden pocs mesos de vida.
En Manuel i la Manolita decideixen explicar a la seva filla només que té un tumor i que ha de començar a rebre radioteràpia, i procuren que la família segueixi fent vida normal. A l’estiu aniran a Seva, tot i que la Montse s’estarà a Barcelona els dies de tractament. Ella no s’espanta: és jove (el 10 de juliol complirà 17 anys), està plena d’il·lusió per la seva vocació recentment estrenada i confia que Déu li donarà salut per viure-la.
"El que tu vulguis"
Amb el pas dels dies, la Montse percep la preocupació dels seus pares i intueix que hi ha quelcom més. Ho comenta a la directora de Llar: Tu entens què em passa? En tornar de Seva un cap de setmana, per la nit, quan els petits ja dormen, la Montse exigeix als seus pares que li expliquin exactament què té. Quan coneix la gravetat de la situació, suggereix la possibilitat que li tallin la cama. Però els seus pares ja ho han consultat al metge: no serviria de res. La Montse es limita a contestar: Quina llàstima! S’acomiada i se’n va al seu dormitori.
La seva mare veu que s’agenolla davant la Mare de Déu de Montserrat, resa i es posa al llit, i va a acompanyar-la. Ai, quina sort, comenta la Montse en veure el gest de la seva mare, i s’adorm. Més endavant, la Manolita sabrà que en aquells moments de genolls al peu de la Mare de Déu, la Montse li havia dit: El que tu vulguis.
Benvolguts joves, no perdeu mai l'esperança. Tingueu valor, també en les dificultats, romanent ferms en la fe. Estigueu segurs que, en tota circumstància, sou estimats i esteu custodiats per l'amor de Déu, que és la nostra força.
Benet XVI
A partir d’ara, la Montse viu com havia decidit viure abans d’estar malalta: amb una entrega plena a Déu i als altres. Havia previst una aventura de molts anys. Fins i tot anar a París a ajudar a posar en marxa la primera residència per a universitàries. Però Déu la sorprèn amb altres plans, i ella confia que amb la seva Gràcia podrà viure la mateixa aventura divina en cada moment del temps que li queda.
La Montse suporta les sessions de ràdio amb humor. La seva cama va adquirint un color cada cop més fosc, i ella comenta: Se m’està posant més moreneta la cama… Tampoc en fa un drama quan en pujar a un taxi per anar a l’hospital, comprova que no li cap la cama estesa al seient de darrera. Fent broma, comenta: És que jo necessito els taxis a mida.
Quan acaba el tractament torna a Seva. Els veïns queden sorpresos en veure la seva alegria. Amb la radioteràpia li ha tornat una mica de mobilitat i s’atreveix a pujar a la bicicleta pedalant amb una sola cama per anar a missa amb les amigues. Procura no deixar les aficions de cada any: l’esport, els banys al riu i les gorgues, les sardanes i el teatre. El serà impossible és pujar al Matagalls.
Alegria a prova de bomba
A finals de setembre, quan torna a Barcelona, s’aguditzen els dolors que s’havien calmat amb la radioteràpia. Però s’entesta a no ser excepció en res. S’ha matriculat a l’Escola de la Dona i intenta fer vida normal, tot i que als pocs mesos es veu obligada a deixar les classes. Tot i les dificultats físiques i els moments de desànim, s’esforça a viure les pràctiques de vida cristiana que ha anat intensificant després de demanar l’admissió a l’Opus Dei. Cada nit anota en una llibreta com va el seu tracte amb Déu, el seu esforç per millorar el caràcter, un propòsit per al dia següent. No deixa de parlar de Déu a totes les amigues i d’interessar-se a fons per persones a les quals amb prou feines coneix. La seva família i amics noten un creixement notable en temperança, fortalesa i paciència, fruit de la seva fe i la docilitat a la Gràcia.
Té moments d’incertesa. A Llar comenta a la directora que de vegades es fa un embolic a l’hora de demanar o no a Déu la seva curació.
I quan em fico en aquest sarau que si sí, que si no, li dic a la Mare de Déu que ho arregli Ella com vulgui.
Però no perd el bon humor. Una de les seves amigues, que condueix una moto amb sidecar, se la troba en una parada d’autobús i li pregunta si vol pujar. La Montse contesta somrient: Jo sí que vull, però potser no voldrà la cama…
A finals de novembre la seva salut es deteriora ràpidament, la cama se li infla de manera alarmant i sortir de casa li suposa un esforç molt gran. En aquests moments la Montse lluita per estar alegre i alegrar la vida dels altres. I alhora s’esforça per estar cada dia més a prop de Déu amb la seva oració i en mil petits detalls quotidians.
Un viatge a Roma
En veure la rapidesa amb què es deteriora la salut de la seva filla, els seus pares decideixen regalar-li una cosa que li farà molta il·lusió, encara que suposi un esforç econòmic: un viatge llampec a Roma. Al novembre la Montse passa quatre dies a Roma. Resa l’Àngelus amb el Papa i visita la basílica de Sant Pere. Coneix el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, i viu en una residència amb altres joves de l’Opus Dei. Tot i l’esgotament, durant els mesos posteriors recordarà sovint: Quina sort, aquells dies!
Al llit
El Nadal el passa ja al llit, a l’habitació de la Mare de Déu, la més lluminosa, acompanyada per tota la família. Des d’aleshores ja gairebé no surt de casa. Tot i el dolor que pateix –és com si un gos m’estigués mossegant constantment la cama- dirà algun cop, la Montse segueix transmetent la mateixa alegria i bon humor de sempre. S’esforça perquè tots estiguin feliços al seu voltant i, per això, aprèn a tocar la guitarra al llit. De vegades entona una cançó i demana a tots que cantin. I quan el seu pare, incapaç de cantar per l’emoció, s’amaga darrera el diari, la Montse li diu: Papà, que no et sento… Vull que estigueu alegres.
Veient-la així, a molta gent els costa creure que realment estigui tan malalta. Darrera d’aquesta actitud hi ha detalls que impliquen un gran sacrifici: mai diu que no a les visites, s’arregla quan vénen a veure-la, es disculpa per la feina que dóna, i no parla del dolor si no és amb els seus pares i comptades persones de l’Opus Dei. La seva mare de vegades dubta a deixar passar algunes amigues, preveient que s’esgotarà. Però ella insisteix: Mamà, no estem aquí per fer el que ens ve de gust, que passin.
Si surt una medicina nova, me la prendré; si m’han de tallar la cama, me la tallaran. I si el Senyor vol que em mori… em moriré. Jo lluito perquè vull viure, perquè sóc de l’Opus Dei, perquè vull servir al Senyor, perquè vull evitar aquest patiment als meus pares. Vull i estimo la vida. Però si Déu vol que em mori, em moriré… perquè també puc ajudar des del Cel.
Enmig de grans dolors, la Montse vol unir-se cada dia més a Jesús a la creu. Omple la seva inactivitat forçada d’un intens diàleg amb Déu. Alguns dies no pot llegir ni escriure. De vegades covida a qui l’acompanya a resar amb ella: Fem una estona d’oració?, Em pots llegir l’Evangeli? Els que l’envolten es queden commoguts en veure com ha assumit la seva vida com ofrena a Déu i com Déu es fa present a la seva ànima, ostensiblement en la seva serenor alegre.
He fet uns quants suspirs dient: “Senyor…” Però de seguida he rectificat: “Però Tu m’ajudaràs”.
La vida de la Montse es va acabant poc a poc. La família i les de Llar no la deixen mai sola. Cuiden amb la mateixa atenció les necessitats del seu cos i les de la seva ànima. Els amics van a acomiadar-se. Fins que el 26 de març, Dijous Sant, s’apaga del tot, amb la petita creu que tant ha besat entre les mans.
Tenia aquell esperit de victòria perquè sabia que Déu no perd batalles... Perquè sabia que l'amor de Déu sempre és més fort que la mort. Sabia donar tot l'amor que portava dins, jugant sempre de parella amb el dolor de Jesús a la creu, seguint-li totes les jugades. I Déu, com sempre, guanyà la partida. Penso que això constitueix part del missatge de la meva germana Montse. Li donà la volta al dolor. El convertí en Amor.
Enric
La vida i la mort de la Montse no deixen indiferent a ningú dels que l’han conegut i tractat. En tots ressonen les paraules de la Montse: Us asseguro que des del cel us ajudaré molt, no us deixaré mai.
La medalla d'or de la santedat
Dissabte Sant és enterrada al cementiri de Montjuïc, a Barcelona. Una setmana més tard se celebra el funeral a la parròquia del Pilar. Allà hi ha els seus pares, germans i amics, als quals s’ha entregat en vida, donant-ho tot per fer-los feliços. Allà hi ha l’Enric, que segueix preparant-se per al sacerdoci. També el petit Nacho (Ignacio), a qui la Montse sempre recollia xapes de terra per a la seva col·lecció, tot i l’esforç que li suposava haver-se d’ajupir amb la cama tan inflada. També hi ha la Mari Carmen, que recorda com la Montse la convencé fa tres mesos per fer entre les dues un jersei de punt per regalar per Reis a la directora de Llar. Allà hi ha el sacerdot que li ha estat portant la comunió cada dia durant els darrers mesos.
La Montse em donà la força per seguir cada dia de la meva malatia.
Llegir testimoniGràcia
Gràcia
DubaiVaig rebre una estampa de la Montse quan tenia 10 anys i vaig llegir la seva biografia quan en tenia 11. La seva història m'impactà, i fins i tot si per la meva edat no era conscient de la gravetat de la seva malaltia, d'alguna manera em vaig adonar que era preocupant i dramàtica. La manera com ella l'acceptà és molt impressionant. Hi ha una frase del llibre que se'm quedà gravada: "Contestà a la notícia simplement fent una petita ganyota", sense queixes ni paraules.
Em diagnosticaren càncer de mama el 2015. L'amor que vaig rebre de la meva família, amics i coneguts m'ajudà a oblidar el dolor i el patiment, les preocupacions sobre la meva salut futura i el meu treball. Acceptar la voluntat de Déu em donà esperança i força per estimar la malaltia i abraçar-la com un regal d'Ell. La Montse és una inspiració, ella em donà la força per seguir cada dia de la meva malaltia.
Des de gener de 2016, estic curada del meu càncer. Tenir Déu aprop sempre em fa feliç i la meva meta és seguir complint la seva voluntat en cada moment de la meva vida.
El nom de la Montse sona familiar entre moltes noies congolenyes que acudeixen a la seva intercessió.
Llegir testimoniSònia
Sònia
CongoSóc la Sònia, informàtica, professora adjunta a la Universitat de Kinshasa i directora del Cor Montse Grases de Kinshasa (Congo).
A Àfrica, on tot se celebra amb cants i dances, les corals estan molt difoses i s'aprecien molt. Algunes són conegudes a nivell mundial, com la coral Luc Gillon de la Universitat de Kinshasa.
Doncs bé, des de 2015, existeix una nova coral a Kinshasa, la "Chorale Montse Grases", formada per 50 veus de noies congolenyes d'entre 13 i 25 anys. La coral va néixer perquè la Montse fos coneguda a Kinshasa, especialment entre noies joves, de manera que pogués ser un model de santedat per a elles. Algunes coristes ja la coneixien per haver llegit la seva biografia o resat l'oració de l'estampa.
Poc a poc invitàrem altres coristes, i organitzàrem els assajos, que haguérem de fer en grups separats. Al març de 2016 ens demanaren que cantéssim a la missa del beat Àlvar a la catedral de Kinshasa el 12 de maig. Fou la primera sortida a escena. Abans de cada assaig, una de les coristes resava l'oració a la Montse demanant que tot sortís bé. El dia de la missa, abans de començar, resàrem l'oració.
La coral segueix en marxa i, en part gràcies a ella, el nom de Montse Grases sona familiar entre moltes noies congolenyes, que s'adrecen a ella pels exàmens, per prendre decisions personals, per curacions de familiars, i fins i tot per aconseguir que surti aigua d'un pou!
M'impressiona que, com jo, tenia molt caràcter, però lluitava per moderar-lo, i així arribà al cel.
Llegir testimoniRita
Rita
LíbanEm dic Rita i sóc libanesa. Quan tenia 25 anys vaig deixar el meu poble a la muntanya i vaig anar a viure a un centre de l'Opus Dei a Beirut: havia vist que el meu camí de santedat es troba en la realització de les feines de la casa que contribueixen a fer família als centres de l'Obra, i havia decidit ser Numerària Auxiliar. Al centre em cridà l'atenció un llibre de portada taronja i em vaig enamorar de la història. Era una biografia de la Montse. No vaig parar de llegir-lo fins que el vaig acabar en dos dies.
El llibre parlava sobre l'alegria de donar-se en la vida de la Montse. M'impressionà la seva entrega del tot a la voluntat de Déu. En aquell moment, em proposaren traslladar-me per un temps a Espanya, per completar la meva formació. M'imaginava que, si ja em costava viure fora del poble per viure a Beirut, sortir del país seria pitjor, però per dins sentia que la Montse m'animava i em donava forces.
Des que vaig llegir la seva biografia, som molt amigues, m'ajuda moltíssim el seu exemple, m'aixeco sempre que sento que alguna cosa em costa. El seu somriure i la seva mirada m'inspiren molt. Sempre llegeixo coses d'ella a Internet.
M'impressiona saber que, com jo, tenia molt caràcter però que lluitava per moderar el seu geni i així va arribar al cel. M'ajuda pensar que jo també puc lluitar en el mateix i ser santa com ella.
Tinc una estampa per a la devoció privada amb relíquia i li demano moltes coses i sempre m'està ajudant.
Li vaig dir: Montse, tu que entens de genolls, m'has de treure d'aquesta.
Llegir testimoniMarc
Marc
BarcelonaEm dic Marc i visc a Barcelona. Tinc 25 anys i aviat acabaré la carrera d'enginyeria d'Organització Industrial.
Als 22 anys em diagnosticaren un Liposarcoma mixoide a la cuixa esquerra. Durant la convalescència, i en veure que el resultat d'anatomia patològica trigava a arribar més del normal, un amic m'animà a anar a encomanar l'assumpte a Montse Grases, ja que la Cripta quedava molt a prop de casa meva. I allà em va portar. Jo no havia sentit parlar de Montse Grases, però allà li vaig encomanar la curació de la meva malaltia. A la sortida vaig escriure al llibre de visites i em vaig endur un llibret de la seva vida. Quan el vaig llegir a casa, vaig veure que la Montse havia mort per un sarcoma d'Ewing i li vaig dir: "Montse, tu que entens de genolls m'has de treure d'aquesta".
Al cap de pocs dies arribà el resultat de l'anatomia: grau 1, amb marges lliures. Només van fer falta 30 sessions de radioteràpia, i segueixo els controls habituals. I de tant en tant, vaig a la Cripta, li explico la meva vida i li demano que sàpiga abandonar-me en les mans de Déu, com ella va fer.
La Montse va atendre la meva petició: la meva neboda va donar la volta al quadre que havien pintat els metges.
Llegir testimoniLetícia
Letícia
BrasilQuan vaig conèixer la Montse, vaig experimentar quasi espontàniament estima per ella. El seu somriure constant a les fotografies em donà la certesa que ja gaudia al Cel de la presència de Déu.
Quan a l'octubre, després de la festa de Nostra Senyora d'Aparecida, vaig tornar de la missa celebrada al Centre Cultural Butantã de Sao Paulo, vaig rebre la notícia de l'hospitalització urgent de la meva neboda, Isabel, de 4 anys. Fou un moment molt difícil perquè no sabíem que estava tan greu abans de portar-la a l'hospital.
Aquella mateixa nit, els metges ens digueren que el seu cas era molt greu, i la seva vida perillava. Sense una UCI on traslladar-la, la Isabel no responia als medicaments que se li aplicaven i empitjorava cada cop més. Per complicar més la situació, la meva germana (la mare de la Isabel) estava embarassada de nou mesos, i tenen un altre fill de dos anys i mig.
Davant tanta desesperança, vaig resar un i un altre cop l'estampa de la Montse demanant la recuperació de la meva neboda i el miracle de la seva millora.
Passaren els dies i aconseguírem dur-la a un hospital que tenia una UCI pediàtrica. Vaig veure la mà de la Montse darrera d'aquella petita gràcia. Però la situació era difícil i la Isabel continuà empitjorant, se li diagnosticà asma aguda, bronquitis i pneumònia als dos pulmons. Els medicaments no funcionaven i llavors vaig demanar als meus amics que resessin per la meva neboda per la intercessió de Montse Grases, i li vaig dir a la meva amiga que si em concedia aquella gràcia la difondria en agraïment al seu favor. Després de dos dies d'una especial i intensa oració, la meva neboda va començar a millorar a gran velocitat. Els metges li havien donat de plaç un mes d'estada a la UCI, i si no millorava ràpidament procederien a intubar-la, però la Montse s'avançà i atengué la meva petició: la meva neboda donà la volta al quadre que havien pintat els metges i en menys d'una setmana deixà la UCI i l'hospital.
Avui està més forta que mai i tots estem agraïts per cada gràcia petita i gran que la Montse ens ha obtingut per la seva intercessió. Tinc una amiga al cel, i mai oblidaré aquest fet!
Gràcies, Montse
Sempre li demano que m'ajudi a 'torejar' el dolor.
Llegir testimoniClara
Clara
AustràliaEm dic Clara. Tinc 16 anys i actualment estic en el penúltim curs de batxillerat. He estat assistint a un club d'activitats per a nenes des que tenia 10 anys i ara estic involucrada a organitzar les activitats del club de cap de setmana per a les noies de 14 anys. La meva devoció a la Montse començà quan em vaig torçar el turmell durant el viatge a Madrid per la beatificació d'Àlvar del Portillo el 2014. Degut que sóc molt tossuda i que tinc passió per l'esport, mai vaig fer net del tot.
Vaig anar a la Jornada Mundial de la Joventut a Polònia l'any passat i el dolor empitjorà durant el viatge degut a tots els passeigs, així que vaig resar especialment l'oració a la Montse. Recordo haver dit: 'El meu dolor no és res comparat amb el teu càncer!' Això em va mantenir en marxa i sempre li demano que m'ajudi a 'torejar' el dolor.
Ara estem demanant a la Montse que curi l'Ellie, una noia de 15 anys del meu col·legi a qui li diagnosticaren càncer l'any passat. Tot el món aquí està resant molt a la Montse amb l'esperança d'un miracle!
Quan rebo un malalt i no sé què fer, recorro a la Montse.
Llegir testimoniDuni
Duni
Costa d'IvoriVaig conèixer la Montse en acabar els estudis. Sempre li he tingut simpatia, però no li resava mai. La meva estada a Espanya durant uns anys no canvià aquesta situació. Fins i tot vaig anar a Barcelona alguns cops. Quan era a la ciutat pensava més en ella.
El 2009, durant una estada a l'estranger, vaig decidir confiar-li la bona orientació d'una germana petita en els seus futurs projectes. Com jo no era al meu país, l'únic que podia fer era resar. Vaig començar a utilitzar l'oració per a la devoció privada i després d'una setmana vaig tenir bones notícies de la meva germana.
A partir d'aquest punt vaig començar a tenir-li devoció.
Li encomano sistemàticament totes les dificultats per les quals passen les meves nebodes en la seva orientació professional, relacions amb els pares, etc. Sempre ho ha resolt tot de forma ràpida i favorable. En un dels darrers favors que m'ha concedit, li demanava que ajudés a una de les meves nebodes a seguir el consell de la seva mare en la selecció de la carrera acadèmica i el lloc d'estudi. Quan ara la veig tan feliç i satisfeta d'haver escoltat el consell de la seva mare, li ho agraeixo a la Montse.
També utilitzo la Montse en el meu treball professional. Treballo en un hospital públic sense cap tipus de mitjans materials. L'hospital s'està deteriorant dia rere dia. Quan rebo un malalt i no sé què fer, recorro a la Montse perquè em trobi un lloc a urgències o en un servei d'hospitalització, que pugui arribar a fer les anàlisis necessàries, etc.
Tinc les estampes de la Montse en francès, anglès i espanyol. Reso en un d'aquests tres idiomes, segons la inspiració. De vegades miro la foto i parlo amb ella per demanar-li que m'ajudi també a mi a anar al cel.
Li demanem que ens ajudi a viure bé el noviatge i que cuidi el nostre futur matrimoni.
Llegir testimoniMateu i Judit
Mateu i Judit
BarcelonaEns diem Mateu i Judit i vivim a Matadepera. Ell és arquitecte i jo sóc farmacèutica. Som nuvis des de fa dos anys i estem promesos. Ens casarem el 17 de juny d'aquest anys, si Déu vol.
Anem poc a Barcelona, però quan ho fem, ens agrada anar a resar a la Cripta de la Montse. Ens dóna pau. Li demanem que ens ajudi a acabar de viure bé el noviatge i que cuidi el nostre futur matrimoni. Que ens ajudi a viure sempre pels altres i aprop de Déu, com ella va fer.
Gràcies, Montse!
Està en el podi de les dones amb les quals més he parlat en ma vida.
Llegir testimoniAndrés
Andrés
EquadorSóc periodista, col·laboro en diverses publicacions i ara faig estudis de postgrau en filosofia a Roma. Vaig conèixer la història de la Montse quan tenia 17 anys.
Em va encantar veure com d'alegre era en entregar la seva vida a Déu, tan jove, trobant-lo en les mateixes coses normals que feia, per la qual cosa vaig escriure aquest petit text:
"Ella és, segur, al podi de les dones amb les quals he parlat més en ma vida. Acostumo a buscar-la tant a les celebracions de corbata, amb un parell de copes de més, com quan estàs en pijama, penedit de tot, llest perquè t'emboliquin en una bossa negra de deixalles. Sempre se n'adona quan dic alguna veritat a mitges, no se'n va quan no està d'acord amb mi, no té problema a repetir que estic gras a qualsevol hora del dia. Ella sempre està maca, amb ulleres, mastegant xiclet, amb aquell somriure que faria que tots els criminals del món sàpiguen que estan perdonats. Quan la vaig conèixer tenia 17 anys, temps lliure i tots els budells a la mà. Llegia els seus quaderns de notes on, nit a nit, amb la típica manuscrita rimbombant d'escola, arreglava els comptes sobre fulls a quadres: "Oració, tard i mig adormida, però he lluitat". O també: "Desassosec, falta de pau, després ja no". Ella havia mort pocs dies després d'aquestes ratlles, el 26 de març de 1959, exactament a la meva mateixa edat. També se li escapava el cor entre els dits –de fet, ja tenia planificat el gran viatge a París–, però, a la llista de pendents, després d'esquiar, li aparegué un càncer a la cama. Un sarcoma d'Ewing. Tres casos per cada milió de persones menors de vint anys. Aquesta mutació de cèl·lules no li aparegué ni a la veïna, ni a l'amiga, ni a la germana, ni a mi. Pot ser perquè ella podia aconseguir que un diagnòstic de doloroses curacions, hemorràgies i radioteràpies, no sigui una comprensible tragèdia de doloroses curacions, hemorràgies i radioteràpies, sinó quelcom diferent. Aprengué els únics sis acords de guitarra que sabia una amiga seva –els que sabem tots: do, sol, fa, si, re, la– per, sense necessitat de llevar-se del llit, cantar les cançons romàntiques dels 50. Però, encara que soni estrany, l'ortografia no era la mateixa de la ràdio. "Rosa –li deia a la professora amateur, quan s'apropaven a determinades paraules– amb majúscula". Montse Grases, amb un dolor –segons deia ella– com de gossos mossegant-li la cama permanentment, li cantava al seu Amor".
Fou un instrument del qual se serví Déu perquè jo conegués el que Ell volia de mi.
Llegir testimoniCynthia
Cynthia
LíbanEm dic Cynthia, sóc libanesa i estic estudiant la carrera de Traducció a Beirut. Havia començat a rebre la formació cristiana que algunes noies de l'Obra impartien en un pis, i allà vaig trobar un llibre sobre la Montse Grases. El que vaig llegir em cridà molt l'atenció perquè parlava d'una vocació que no coneixia, la vocació a l'Opus Dei, i viscuda en concret com a Numerària.
Més endavant, quan ja hi havia centre a Jounieh, d'on sóc, parlant amb algú de l'Obra, vaig saber que hi havia centres i que les Numeràries hi vivien. Vaig preguntar el que havia llegit al llibre de la Montse i vaig començar a pensar que podia ser també la meva vocació. Ella fou un instrument del qual se serví Déu perquè jo conegués el que Ell volia de mi. Li tinc devoció i li demano favors.
Ha estat la intercessora del nostre campament d'estiu a Brasil.
Llegir testimoniMaria Cecília
Maria Cecília
BrasilSóc Maria Cecília. Tinc 26 anys, sóc professora i visc a São Paulo, Brasil. La Montse ha estat la intercessora del nostre campament d'estiu, el Kalola. A la primera versió (2015) havíem de donar a conèixer l'activitat a molta gent i per això li demanàrem ajuda.
Vam tenir un problema amb la comanda d'imprenta dels dos fullets per difondre l'activitat.
N'encarregàrem mil, però massa tard veiérem que no en fèiem prou i, en ser una empresa online, si rectificàvem la quantitat perdíem els diners de la comanda anterior. Després d'algunes setmanes de negociar i demanant la intercessió de la Montse, l'empresa va corregir la comanda i ens envià cinc mil fullets perfectes. El Kalola fou un gran èxit, durant 2016 des del comitè organitzador resem diàriament nou estampes de la venerable Montse demanant per les inscripcions i els fruits de l'activitat.
Vaig entendre que la santedat es pot assolir a qualsevol edat.
Llegir testimoniSam
Sam
Estats UnitsEm dic Samantha i estudio 1r d'Infermeria i Espanyol a la Universitat de Massachusetts a Darmouth (Estats Units). Sóc antiga alumna de Montrose School, una escola inspirada en els ensenyaments de l'Opus Dei, a Medfield (Massachusetts).
Vaig sentir a parlar de la Montse per primer cop a classe de religió, a 8è grau (2n ESO), i des del primer moment m'inspiraren la seva fortalesa i el seu coratge davant la malaltia. Però el que m'impactà de debò fou la seva joventut. En conèixer millor la seva vida vaig comprendre que els anys no importen a l'hora de ser sant, que la santedat es pot assolir a qualsevol edat.
Des d'aquell dia, la Montse em manifesta com pot viure un jove per mitjà de la inspiració de l'Opus Dei. M'ha mostrat com santificar el treball i les activitats de cada dia: estudiar, fer esport o sortir amb les amistats.
Reso per la seva intercessió cada cop que em costa viure com una adolescent catòlica en un món secular. M'anima a aprofundir en la meva confiança i relació amb Déu.
La Montse il·lustra com un adolescent modern pot obtenir la santedat, i això és per a mi una font d'ànim cada dia.
Li demano per les meves amigues i que m'ajudi a ser bona amiga com ella.
Llegir testimoniPili
Pili
GuatemalaPer mi la Montse és una amiga a qui puc explicar-li les meves coses i demanar-li consell. Sempre li demano per les meves amigues i que m'ajudi a ser bona amiga com ella. Li tinc molta devoció perquè per a mi fou un exemple que em féu veure que jo, com una noia jove, puc ser santa en tot el que faig.
Al final de la novena, de sobte, se'n va anar el dolor.
Llegir testimoniIsabel
Isabel
HolandaEm dic Isabel, tinc 20 anys i visc a Amsterdam. Estudio primer d'International Business Administration a la Vrije Universiteit.
Vaig conèixer Montse Grases fa un any. Estava al darrer curs del col·legi, preparant els exàmens per accedir a la universitat. Una setmana abans dels finals vaig patir un accident de moto que em causà una greu contusió a l'omòplat. El metge m'aconsellà repós absolut. Això no era possible ja que tenia molt a estudiar. El metge em receptà medicaments per paliar el dolor i em desitjà molta sort amb els exàmens.
Una amiga m'aconsellà que li demanés el favor a la Montse Grases. Per mi això era nou, no sabia que hi havia persones en procés de ser declarades santes i menys noies tan joves. Aquesta amiga m'explicà la seva vida i que, essent molt jove, havia patit una malaltia molt dolorosa, i que l'havia portat de forma exemplar. Pensàrem que, com la Montse i jo ara estàvem en un situació similar, li podíem demanar el favor per poder preparar bé els exàmens. Durant 9 dies resàrem l'estampa perquè l'espatlla es curés. Tota la setmana em féu mal, però la nit de diumenge a dilluns, al final de la novena, de sobte se n'anà el dolor. Em vaig quedar impressionada de la força de l'oració. Estic molt agraïda perquè vaig poder concentrar-me 100% en els exàmens i anaren molt bé.
Des d'aleshores porto l'estampa sempre amb mi allà on vaig. Ara m'ajuda a portar el dolor crònic en un genoll perquè ella m'ha ensenyat a oferir-lo per altres persones i a treure coses bones del que fins ara em semblava negatiu. Per la Montse, fer la voluntat de Déu era la forma d'obtenir la major felicitat. Tot i la malaltia, irradiava felicitat. Per això m'ha ensenyat que amb un somriure puc apropar els altres a Déu. I que amb Déu i amb una gran confiança en Ell, tot és possible!
D'ella he après que la vida ordinària i coses tant corrents com l'agraïment, són quelcom meravellós.
Llegir testimoniHaruka
Haruka
JapóSóc Haruka, estudiant de 3r de Literatura Clàssica Japonesa a la Universitat Femenina Doshisha i resident de Shimogamo Academy (Kioto, Japó). Sento admiració per la manera de viure de la Montse Grases. En començar la universitat vaig sentir a parlar d'ella i vaig pensar: per què serà que la gent li té devoció?
La meva pregunta es resolgué quan a la primavera d'aquell any vaig poder anar a Barcelona i visitar el lloc on està enterrada; m'impressionà què bonic i cuidat estava tot. Tot i la dura malaltia que va patir, la Montse era una noia normal, i que després de morir tanta gent li tingui un gran afecte i devoció m'ha fet més atractiva aquesta "normalitat" amb què passà la seva vida.
La meva edat és semblant a la que tenia la Montse quan va morir; d'ella he après que la vida ordinària i coses tant corrents com l'agraïment, són quelcom meravellós.
La història de la Montse donà un tomb els meus problemes personals.
Llegir testimoniLaia
Laia
BarcelonaLa història de Montse Grases donà un tomb als meus problemes personals. Quan vaig anar a visitar-la on reposen les restes – a l'octubre de 2015– vaig prendre la decisió més important de la meva vida: batejar-me i viure com a filla de Déu.
Vaig pràcticament cada dia a visitar-la i li demano per tots. Ella mai es cansa de concedir-me favors, però el que més m'agrada és la seva companyia. A més, mai deixa de recordar-nos que des del Cel ens ofereix constantment la seva ajuda.
Gràcies, Montse, per ensenyar-nos cada dia coses i més coses.
La Montse ha servit de model de vida en molts pacients que tracto.
Llegir testimoniJaime
Jaime
MèxicSóc en Jaime, metge cardiòleg, natural de Guadalajara, Mèxic. Tinc 33 anys. Fa 8 anys em vaig traslladar a Barcelona por qüestió d'estudis i fou aquí el primer cop que vaig sentir a parlar de Montse Grases. Un amic m'explicà breument la seva història i em convidà a visitar la cripta. Fou llavors quan em va interessar investigar més sobre la seva vida.
L'aspecte que més m'impressionà fou la naturalitat amb què va portar la malaltia, fruit d'una vida interior intensa i l'acceptació permanent de la voluntat de Déu. Aspectes que he mirat de dur a la meva vida.
Des que vaig conèixer la seva història, la Montse ha servit de model de vida a molts pacients que tracto, especialment en els moments més difícils de la malaltia.
Fes lliscar per veure més
Són molts els que tenen la certesa d’haver tractat una noia especialment unida a Déu. Molt aviat i de forma espontània, tots ells comencen a demanar favors a Déu per la seva intercessió. De seguida es difon una breu oració per a la devoció privada de Montse Grases. I el 19 de desembre de 1962 s’obre el procés informatiu de la seva causa de canonització.
A maig de 1992, la Congregació per a les Causes dels Sants decreta la validesa del procés i, a l’abril de 2016, el Papa Francesc declara l’heroïcitat de les virtuts de Montse Grases, proclamant-la Venerable.
En declarar-la venerable, l'Església diu que la Montse és un exemple que pot ser proposat a la devoció i a la imitació dels fidels catòlics; i també ens anima a acudir a la seva intercessió per obtenir favors del cel.
Mons. José Luis Gutiérrez
La publicació de diversos fulls informatius i escrits referents a la Montse ha contribuït a difondre la seva vida i el seu missatge pels cinc continents. La seva fama de santedat s’ha estès a països i persones de tot el món, que escriuen contínuament a l’oficina del postulador descrivint favors rebuts per intercessió de la Montse.
Des de 1994, les restes de la Montse Grases descansen a la cripta de l’Oratori de Santa Maria de Bonaigua, a Barcelona, en una capella presidida por la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la qual tants cops li va resar. Aquí hi acudeixen diàriament moltes persones per demanar-li ajuda i la seva intercessió, atretes per l’alegria sincera d’una entrega viscuda amb plenitud.
Ruta Montse Grases
Aquest mapa recull les coordenades geogràfiques dels llocs més rellevants de la vida de la Montse: la casa familiar, els llocs d’estiueig, els col·legis on estudià i l’antiga seu de Llar, entre d’altres.
Veure Mapa